Posa un druida a la teva vida

Som a l’any 50 abans de Crist. Tota la Gàl·lia és ocupada pels romans … Tota? No! Un llogarret del Nord habitat per gals indomables rebutja una i altra vegada ferotgement l’invassor. La vida, doncs, no és gens planera pels legionaris romans dels petits campaments de Babaòrum, Aquàrium, Laudànum i Petibònum ...

La resistència d’aquests gals prové de la força sobrehumana que obtenen després de veure una poció màgica preparada pel druida Panoràmix. Panoràmix forma part d’un ampli grup de druides (entre altres trobem Barometrix, Cicatrix, Prefix…) que habiten als poblats gals i s’encarreguen, d’entre altres responsabilitats, d’aconseguir evitar que la comunitat gala s’enfonsi en la més absoluta i esbojarrada anarquia. Però pel que són realment coneguts els druides és per ser posseïdors de la saviesa gala i ser els creadors de múltiples pocions màgiques. Jo tinc els meus druides i les seves pocions màgiques.

Els meus druides són les persones del meu entorn personal (familiars, amics, coneguts) i laboral (alumnes, jugadors, professors, entrenadors, directius…). Però també existeixen druides d’un entorn més llunyà que potser no em coneixen, però jo a ells si (mediàtics, televisius, professionals d’alt nivell, senyora d’edat avançada que camina pel carrer…). Les pocions són tots aquells valors, qualitats, aptituds, actituds, habilitats… que les persones tenen i que a mi m’agraden. Perquè tothom té alguna cosa bona i de tothom es pot aprendre.

Quan veig un druida, sento el seu nom o simplement penso en ell, em ve al cap allò que més m’agrada, m’atrau o m’entusiasma d’ell. Potser serà l’enginy, la sinceritat, la passió, el control, l’alegria, la bondat, l’amor, la seguretat, el confort, l’ambició, la generositat… Aleshores m’omplo de la seva poció i em converteixo en un millor jo. I com els passa a l’Astèrix i l’Obèlix amb Panoràmix, jo també tinc algun Gran Druida dels que n’extrec molt més que una única poció.
Potser alguns d’aquests druides no saben que m’estan aportant la seva poció, i els efectes que té aquesta en mi, i d’altres no saben ni que la tenen. D’altres potser ni la tenen, però a mi me la fan arribar.
De tothom i de tot en podem extreure coses, aprenentatges, experiències… positives. Cal treure’n el màxim profit per poder ser el jo de més qualitat possible.

Amb tot això m’apareixen un seguit de preguntes al voltant de la meva actuació: Que passarà si faig saber als meus druides que ho són? I si els dic quina poció m’aporten? Si ho faig, seguiran preparant la mateixa poció o encara serà més màgica? En prepararan més i de major qualitat?
I preguntes al voltant de la meva reflexió. I jo, sóc druida per algú? Preparo també pocions? Què passaria si algú em fa ser conscient d’això? Seria millor druida?

Però malauradament l’efecte de la poció passa i sense adonar-me’n vaig perdent-lo paulatinament. Apareix doncs la pregunta cabdal: Com puc aconseguir ser com l’Obèlix? Ell de petit va caure a la marmita de la poció màgica i els seus efectes són permanents. Ja no necessita més poció, però si necessita del druida Panoràmix perquè li segueix aportant saviesa, coneixement… Així doncs, com puc aconseguir omplir-me tan fort del que m’agrada de la gent, mantenint els seus efectes de forma permanent?

I és que encara em queda tan per aprendre dels meus amics els gals …

No m'interpreteu més, pregunteu-me !!

D’aquí a quatre dies hi haurà eleccions al parlament de Catalunya. Abans de fer el recompte, seran molts els que començaran a interpretar sondejos, enquestes, resultats a mig escrutar... S’ompliran la boca d’opinions personals convertides en teories universals, d’apreciacions transformades en realitat... I quan ja tot estigui recomptat al 100%, aleshores ja tot serà una pluja d’interpretacions: que si la gent ha votat a A per donar un vot de càstig a B, que si la gent ha votat a B (tot i que volia votar a A) perquè no guanyi C, que si el 4% menys de vot per C ha anat a B perquè C va dir tal... Aleshores, jo em pregunto: si a mi només m’han preguntat amb una papereta qui vull que governi, perquè diuen el per què de l’orientació del meu vot? Per què diuen que el meu vot a A ha estat perquè vull castigar a B si ningú m’ho ha preguntat? Si algú té una intuïció de perquè he votat a A, que m’ho pregunti i potser sortirà de dubtes, però no vull que m’interpreti.

Un entrenador substitueix a un jugador durant un partit. Aleshores el jugador pensa: “ja està, em canvia perquè acabo de fer això” i dissenya tota una història paral•lela a la realitat. Sovint el jugador encara no ha tornat a la realitat que ja torna a entrar al joc. Per què aquest jugador no es limita a fer la seva feina i, quan en té l’oportunitat, pregunta en lloc d’interpretar a l’entrenador?

Un jugador perd una passada; automàticament l’entrenador corregeix el seu jugador (si és que abans no l’ha fulminat amb la mirada) i li diu on i per què s’ha equivocat. Si no el corregeix, el que fa segur és pensar perquè hi ha hagut l’error i arriba a una conclusió tot sol, sense preguntar res al jugador. Però l’entrenador sap realment per què el seu jugador ha perdut la pilota amb la passada? Sap si l’error ha vingut per un tema:
- Tècnic: No ha col•locat bé les mans i la trajectòria de la pilota no ha estat la que esperava?
- Físic: Amb l’esquerra no arriba? Està cansat i no té tanta força?
- Tàctic: No ha vist el defensor? Ho ha vist tot i quan ha fet la passada ha canviat l’escenari? ho ha vist tot i ha pensat que aquella era la millor opció?
Si no ho sap al 100%, per què l’entrenador interpreta l’acció del seu jugador? Per què no li pregunta què ha passat o el perquè del que ha passat?
Aleshores l’entrenador dóna una correcció que és possible que no tingui cap utilitat pel seu jugador. Aquest pensarà: “no sé perquè em diu això l’entrenador, si no ha estat aquesta la causa de fer una mala passada. No cal que l’escolti perquè el que em diu no em serveix per no tornar a cometre l’error”.
L’entrenador ha de tenir present que el seu jugador ha de passar per un procés per poder executar una acció. Cal passar per aquests quatre moments:
- Observar el que està passant
- Pensar el ventall d’opcions que hi ha per resoldre l’acció
- Decidir l’acció més adequada del ventall anterior
- Executar l’acció decidida

Així doncs, a partir d’ara, si voleu interpreteu-me, però no utilitzeu aquesta interpretació per corregir-me, sinó per preguntar-me perquè he fet allò o perquè ha passat això. I quan conegueu aquesta resposta, aleshores corregiu-me i ajudeu-me a millorar; us ho agrairé.

Vull presentar-vos un GRAN AMIC meu !!

Avui és un dia feliç per mi, perquè sé que per alguns serà un dia molt especial. I ho serà perqué us presentaré a un dels meus millors amics.
Sempre el tinc al meu costat, si no recordo malament des de ben petit. Ell mai em falla quan el necessito, si és que jo no l’hi he fallat a ell abans.
Alguns de vosaltres ja el deveu conèixer personalment. Potser també en sou amics íntims i heu fet grans projectes amb ell, alguns hi heu coincidit en algun que altre treball o entrenament, d’altres no hi heu tingut massa contacte i simplement el coneixeu de vista... El que és segur, però, és que tots n’heu sentit a parlar!
Us presento algú que a mi sempre m’ha ajudat molt; sé que també ho farà amb vosaltres.

Però hi ha una cosa d’ell que heu de saber abans no us hi posi en contacte, una cosa que no li agrada gens i que heu d’evitar perquè, després, les conseqüències poden ser imprevisibles: no cometeu mai l’error de fer-lo venir perquè si, mai! Per ell tot sempre té un sentit, i és per això que, quan vulgueu estar amb ell, quan vulgueu compartir uns bons moments... ha de tenir un sentit la seva presència.
Potser voldreu fer algun aprenentatge, posar en pràctica algun concepte, explicar alguna teoria... o simplement passar una estona divertida. No oblideu, això si, que recórrer a ell sempre haurà de tenir un objectiu.
Fet l’avís dir-vos que és per mi un autèntic plaer presentar-vos el meu amic: el joc!!

El veieu?
No? Doncs és aquí, entre nosaltres, en qualsevol dels moments més intrecendents.
Està present en aquells nens que corren uns darrera els altres per atrapar-se, està present en aquelles jugadores que es passen una pilota per aconseguir una fita, està present en aquell entrenador/professor que elabora una tasca perquè els seus jugadors/alumnes es coneguin una mica més ... El joc està present en tot, tant dins com fora la pista i és un amic que, si el teniu al costat, sempre us ajudarà a aconseguir els vostres objectius.
Si el teniu present sempre us permetrà un aprenentatge més ric. Per tant, a partir d’ara, gaudiu de la seva presència i demaneu-li tots aquells dubtes que tingueu.
I recordeu: primer penseu què voleu treballar i després penseu quin joc (o variant d’aquest) serà el més adequat.

Manel, un cotxe !

Em fa una il•lusió especial publicar aquest conte de creació pròpia. Un motiu és pel tema que tracta, ja que m’apassiona i intento cada dia dominar-lo més. L’altre, i potser el més important, és pels inspiradors dels seus personatges. A ells els hi tinc una gran estima per les vivències i els aprenentatges que hem fet plegats.



En Manel i en Jordi són dos gatets de carrer. És una tarda d’estiu i el sol castiga fort. Els dos amics han sortit a fer un tomb pel barri a la recerca d’alguna cosa per menjar. De sobte en Manel veu alguna cosa a l’altra banda del carrer: una deliciosa resta de peix abandonada a la sortida del mercat. Sense pensar-s’ho gens decideix travessar. En Jordi ho veu, però també s’adona que un cotxe està passant pel carrer. Aleshores li diu: “Manel, un cotxe”. Però en Manel travessa, és atropellat pel cotxe i perd una vida.

L’endemà els dos amics decideixen tornar a sortir. En Manel veu a l’altra banda del carrer una ampolla de llet al davant d’un portal i decideix anar a buscar-la. En Jordi ho veu, però també s’adona que un cotxe està passant pel carrer. Aleshores crida: “Manel, un cotxe!!”. Però en Manel travessa, és atropellat pel cotxe i perd una altra vida.
L’endemà els dos amics decideixen tornar a sortir. En Manel olora a l’altra banda del carrer un aroma molt temptador i decideix descobrir què és. En Jordi ho veu, però també s’adona que un cotxe està passant pel carrer. Aleshores crida: “Manel, un cotxe!!!”, tot assenyalant-li visiblement el cotxe. En Manel es mira en Jordi tot travessant, és atropellat pel cotxe i perd la 3ª vida.
El dia següent en Manel i en Jordi surten a passejar. De sobte en Manel veu un cabdell de llana i decideix anar-hi a jugar. En Jordi també ho veu, però alhora s’adona que un cotxe està passant pel carrer. Aleshores crida “Manel, un cotxe!!!”, tot tocant-lo i assenyalant-li visiblement el cotxe. En Manel li respon “ok” però travessa, és atropellat pel cotxe i perd la 4ª vida.
L’endemà els dos gatets tornen a fer una volta. En Manel veu un ratolí a l’atra banda del carrer i decideix anar a caçar-lo. En Jordi ho veu, però també s’adona que un cotxe està passant pel carrer. Aleshores crida, tot tocant-lo i assenyalant-li visiblement el cotxe: “Manel, que ve un cotxe!!!” En Manel li respon “ok” i travessa ràpid, però no li dóna temps, és atropellat pel cotxe i perd la 5ª vida.
El dia següent decideixen fer un tomb al vespre. En Manel veu unes llums molt intenses a l’altra banda del carrer i decideix anar a jugar amb elles. En Jordi ho veu, però també s’adona que un cotxe està passant pel carrer. Aleshores crida, tot tocant-lo i assenyalant-li visiblement el cotxe: “Manel, que ve un cotxe!!!” En Manel s’atura, deixa passar el cotxe i travessa. Però venia un altre cotxe, que l’atropella i perd la 6ª vida.
L’endemà tornen a passejar. En Manel ensuma una gateta a l’altra banda del carrer i decideix anar a conquistar-la. En Jordi ho veu, però també s’adona que un cotxe està passant pel carrer. Aleshores crida, tot tocant-lo i assenyalant-li visiblement el cotxe: “Manel, que ve un cotxe!!!” En Manel s’atura, deixa passar el cotxe, mira si no en ve cap més i, després, travessa. Aleshores s’acosta a la gateta i comença a festejar-la.

Moralitat:
Si ens preguntem “quin és l’objectiu real d’en Jordi”, la resposta és clara: “que el cotxe no atropelli al seu amic Manel”. Tenint en compte això, en Jordi no pot estar satisfet de la seva actuació cada cop que en Manel perd una vida. En Jordi ha de pensar que pot fer alguna cosa més de les que ha fet per assolir el seu objectiu.
En el primer cas, en Jordi pot pensar que potser no l’ha sentit i que hauria de cridar més. En el segon cas, que ha d’acompanyar la comunicació verbal amb visual i en el tercer cas, que ha d’acompanyar-ho amb comunicació tàctil. En aquest punt rep una resposta del seu amic, però això no evita que l’atropellin. Segurament en Manel no ha entès el missatge que li volia transmetre en Jordi, tot i que l’hagi sentit i vist. Potser ha entés que hi ha un cotxe, que bonic és un cotxe... En canvi, però, no ha entès que ha de vigilar perquè ve un cotxe.
Perquè en Manel entengui el missatge d’en Jordi, aquest canvia la frase i li dóna més instruccions. A partir d’aquí en Manel ha entès el que li vol dir el seu amic, però el segueixien atropellant. Ara en Jordi pot estar satisfet de la seva actuació, ja que no hi pot fer més i el culpable és en Manel. Potser si, però en Jordi estima el seu amic i no es donarà per satisfet: creurà que encara pot fer alguna cosa més. I és que en Jordi entén que perquè hi hagi comunicació, el receptor ha d’entendre, processar i actuar correctament en funció del missatge de l’emisor.
Així doncs, en Manel fa el procés d’aprendre que per evitar ser atropellat no n’hi ha prou en passar ràpid (5a vida), ni en pensar que només existeix un cotxe i quan aquest passi ja pot travessar tranquil (6a vida). En Jordi pot estar satisfet en el moment que en Manel processa que “Manel, un cotxe” vol dir: “ve un cotxe, haig de deixar-lo passar, mirar si en venen més i, en cas negatiu, travessar”.
Així doncs, comunicar és només transmetre una informació, però la comunicació plus és quan el receptor entén el missatge de l’emisor, el processa i actua correctament segons la informació donada per l’emisor. I l’emisor (també el receptor) ha de fer el possible, i més, perquè això succeeixi.

YA ESTOY PREPARADO PARA RECONOCERLO PUBLICAMENTE (3 de 3)

. . .
- Imperfección perfecta del momento:
Soy bastante autoexigente y a veces de una forma excessiva. Esto me puede crear dudas al tomar decisiones y alargar el tiempo de trabajo para buscar siempre la forma más perfecta de hacer las cosas. Lo mismo puede que me haya pasado para hacer esta charla. Con la ayuda del coaching he aprendido que la autoexigencia no va ligada a la perfección absoluta y me digo “esto ahora no lo puedo hacer mejor, pero proximamente sí” o “haciendolo así, ahora es un 10 y un 8 de aquí un tiempo”. No hablo de renunciar a hacerlo lo mejor posible ahora, pero no lo puedo hacer tan bien como de aquí un tiempo que tendré más conocimiento, experiéncias... Cuando os queréis comprar un ordenador, no os habéis planteado que al poco ya no será el mejor? Porqué saldrá al mercado uno con más aplicaciones, facilidades, posibilidades... Pero no por eso dejáis de comprarlo, verdad? Yo a veces no lo he comprado, aunque lo necesitara.
Esta nueva visión de la perfección me permite no estresarme cuando miro al futuro. Cuanto más crezco, más largo veo el camino hasta el final; éxito, llegada, plenitud (sin ver el punto final, sólo el camino), y más ganas que siga largo este camino, porque esto significará que tengo més que aprender.

Todos estos conceptos (de los tres articulos) me permiten profundizar en el descubrimiento de mi potencial y a realizar acciones para desarrollarlo: el campo de trabajo del coaching.

YA ESTOY PREPARADO PARA RECONOCERLO PUBLICAMENTE (2 de 3)

. . .
- Desde dentro:
“Yo ya te lo decía, pero ahora lo haces porque te lo dice el coach” me dice mi pareja. Y yo pienso “yo ya me lo decía, pero hasta ahora no lo he hecho, por qué?"
Tengo la sensación de toma de consciencia de muchas cosas que ahora las veo como elementales, pero que lo son grácias al proceso de coaching que he vivido.
Tengo la sensación de tener dentro todo lo que ahora pienso y sé, pero que no lo tenia presente y por eso no lo conocía plenamente. I la sensación es de sacar las cosas yo, en ningún momento he pensado que no hacía lo que queria y que seguía las instrucciones del coach. Esto ha sido muy importante, porque en el proceso de intersesión sigo pensando lo que he sacado de la sesión, i no tengo que pensar en “que me queria decir el coach cuando ...”, porque me lo había dicho yo mismo y lo tengo presente. La sensación es de querer ir a un sitio y tener una guia, una orientación, un GPS... pero no de los convencionales. Yo soy el protagonista y la voz, yo soy quien escoge el destino, el camino, el vehiculo... Sin olvidar que voy con un copiloto que me ayuda en el camino. El coach podria ser las aplicaciones que le dan al GPS... Asi me siento acompañado en un camino que elaboro yo.
El coaching me ha ayudado mucho, y aún lo va a hacer más. Sé que individualmente tengo que consolidar lo que he aprendido hasta ahora y que tengo diferentes frentes para trabajar individualmente.

- Chute:
En las sesiones experimento “chutes” de emoción, ilusión y compromiso que me permiten vivir los pensamientos o reflexiones de una forma muy rica. Es una experiencia impresionante, una vivencia realmente viva. En este momento la sesión coge el camino óptimo para ser una sesión real de coaching. Es como un capítulo de los Simpsons, que empieza por una temática y a partir de un hecho concreto, a veces aparentemente insignificante, el guión evoluciona hacia lugares anteriormente inimaginables.
Si el chute ha sido bueno continua en la post-sesión. Volver del camino hacia casa y no dejar la sesión atrás es muy grande. Seguramente he impactado a más de una persona por el camino que ve a un tio caminando (o conduciendo) que va solo y sonriendo, emocionándose, hablando, saltando... Pero lo que ellos no ven es a un tío más rico que antes ¡Estoy en extásis!
Si el chute ha sido especial, es presente durante la intersesión. Lo tengo presente cuando hago aquel trabajo que os contaba antes de analizar y escribir.
Y si el chute ha sido auténtico me dura permanentemente, no se va, se queda dentro de mí para siempre jamás. Ha dejado de ser un chute para convertirse en un estado permanente. A veces más latente y otras menos, pero está y me permite dar el empuje que me tengo que dar constantemente para seguir caminando.
(continua)

YA ESTOY PREPARADO PARA RECONOCERLO PUBLICAMENTE (1 de 3)

Hola, me llamo Dídac y ya estoy preparado para reconocerlo publicamente: YO VOY AL COACH. Desde hace más de 7 meses me veo con un coach. Hay gente en mi entorno que no me entendía y me decian que desde este momento tenia comportamientos extraños y pensaban que no me encontraba bien. Pero ahora empiezan a intentar comprenderme, aunque no sé lo que va a pasar al salir de aquí.
Mi charla lleva por título “Experiencia como cliente de coaching” y he escogido este tema por las ganas de explicaros las cosas que más me resuenan desde que he empezado este proceso. No voy a explicaros que es el coaching, pero pueda que os muestre que significa para mí.

- Deja vú
No sé en que momento inicié mi relación con el coaching, pero si cuando hice la primera sesión. Digo esto porque a veces pasan cosas que creo ya saber, vivo cosas que me parece haber vivido, llego a conclusiones que tengo la sensación de conocer...
Esto creo que ha sido posible grácias al hecho de trabajar previamente con gente que me ha educado y enseñado cosas que el coaching trabaja en profundidad. Con esta gente yo he ido metiendo en un cajón mental técnicas, habilidades... pero sin demasiado orden. Así pues, eran difíciles de encontrar cuano intentaba recordarlas, y cuando las veía desarrollar a alguien me decia: “ah si, esto estaba por aquí en el cajón ...”. Desde que tengo coach creo que, entre otras cosas, estoy ordenando ideas, habilidades, técnicas... que hasta antes de hacer coaching tenía todas juntas. Con el coaching las puedo utilizar cuando y como toca, y esto me permite sacar más rendimiento, ya que tengo mejor conocimiento y dominio.

- Dinámica de trabajo:
La secuencia de trabajo que tengo con el coach es una de las claves del proceso.
Cada sesión es diferente y se trabajan unas cosas u otras, pero en todas he salido más rico.
Entre sesión y sesión hay el auténtico trabajo personal. Se trata de ordenar todo lo que ha salido en la sesión anterior, de aplicar lo que se ha hablado, de profundizar con los nuevos conocimientos... y de preparar la sesión posterior, ya sea a través de preguntas que hace el coach o que me hago yo y quiero resolver; es la intersesión, període de grandes reflexiones. Es cuando cojo el compromiso conmigo mismo y con el coach de escribir lo que me pasa por la cabeza. Normalmente no es hasta el dia anterior de la sesión que soy capaz de redactar todo lo escrito. Hasta este momento sólo soy capaz de escribir palabras, frases y algun párrafo, pero no un texto con sentido. No puedo, me saturo, no sé por donde empezar, siento que me faltan cosas. Per, sin saber el por qué (lo sé, es el momento), el dia antes empiezan a fluir las palabras y soy capaz de explicar cosas que cuando leo me gustan.
Pero no todo acaba con la sesión y la intersesión. La sesión no la empiezo cuando me encuentro con el coach, la empiezo antes, cuando hago el camino hacia verlo. En este momento es cuando sintonizo y me preparo para lo que vendrá, que será muy grande. Esto es la pre-sesión.
La sesión tampoco acaba cuando dejo el coach, termina después, cuando hago el camino de vuelta. En este momento es cuando vivo la sesión y repaso todo lo que ha pasado. Es la post-sesión.
(continua)

Encara gràcies

Encara gràcies. Quantes vegades hem sentit a dir aquesta expressió en el món de l’esport? Encara gràcies que ...
els fa d’ entrenador, hi va algú per entrenar-los, se n’ocupa, els arbitra, hi ha pista per entrenar, ...

En la societat actual en la que vivim no ens podem permetre l’ “encara gràcies”. Hem de tenir garanties d’èxit en cada una de les activitats que desenvolupem i, per poder aconseguir-ho, hi ha d’haver una persona capacitada i il•lusionada al capdavant.
Quan parlo de garanties d’èxit no em refereixo a convertir-me en el millor, sinó en poder disposar de les millors condicions possible pel meu aprenentatge, treball, diversió...

No m’imagino a un pacient a punt d’entrar al quiròfan per ser intervingut d’una malaltia coronària, agafat de la mà de la seva dona i dient-li: “encara gràcies que m’opera aquest mecànic”.
No m’imagino a un client sortint del taller on ha portat a arreglar el seu luxós cotxe dient-li a un amic: “encara gràcies que me l’arreglarà aquest cuiner”.
No m’imagino a un grup de senyores a punt de sopar, assegudes en un restaurant de nouvelle cuisine amb les seves amigues dient-se: “encara gràcies que ens cuinarà aquest cardiòleg”.

Jo crec que amb la formació no s’hi juga, així doncs no crec en l’ “encara gràcies”. Quan decidim posar els nostres jugadors a les mans d’un club no podem permetre que el seu aprenentatge depengui de l’atzar o de la casualitat. L’entrenador podrà tenir més o menys formació, capacitat, experiència... El que no pot ser, però, és que l’únic motiu pel que està entrenant sigui que no hi ha ningú més per fer-ho.

Graduació

Tinc el privilegi de treballar del que m’agrada (entrenador i professor). El fet de ser professor em dóna la possibilitat de viure moments molt especials, i un d’aquests és l’acte de graduació del final de carrera.

M’agraden molt les graduacions. M’agraden per la multitud de coses que hi passen, per la quantitat d’emocions que s’hi viuen, per la variabilitat de significats diferents que li dóna la gent, per les possibilitats d’aprenentatge que em dóna... Els hi dono un valor molt especial. Aquell dia em trec el xandall i em poso camisa (intentant no repetir la d’una graduació a l’altra) i canvio les bambes per unes sabates. Aquell dia és “dia de festa”.

En una graduació passen moltes coses. Hi ha parlaments de professors i d’alumnes, es mostren imatges, es coneixen famílies (ja sigui per curiositat i veure com són, com per les ganes de conèixer aquelles persones tan importants en la vida dels que fins fa poc estaven amb mi a l’aula) i hi ha comiats (que realment no és així perquè encara queden pendents exàmens, sopars, dinars...). I jo espero amb il·lusió viure i aprendre de cada una d’aquestes experiències.

El primer aprenentatge és reconèixer als/les alumnes. Costa identificar-los darrera d’aquelles vestimentes tan elegants ja que alguns, com jo, feia temps que no es posaven aquelles sabates. Aquí és el primer moment on palpo el valor que els alumnes li donen a aquell acte. Un cop els reconec (i suposo ells a mi) m’agrada mirar a les famílies intentant jugar al joc de les parelles i associar alumnes amb familiars. No confessaré el percentatge d’èxit, i és que a vegades t’emportes alguna sorpresa.

Un cop la gent ja està còmodament ubicada arriba el torn dels parlaments. No són parlaments habituals ja que estan preparats d’una forma molt especial. No es parlarà de matèries, continguts o coneixement, es parlarà de vivències, d’emocions, d’il·lusions, de complicitat... És a dir, es parlarà des de dins del cor i el cap. Tan els padrins com els alumnes preparen a consciència el que volen dir i com ho volen dir. Un cop estan allà, davant de tota aquella gentada, apareixen moltes coses no preparades i que fan especial el parlament. Em refereixo a les pauses que es produeixen quan el lector recorda el que està dient, a les mirades que es fan entre els alumnes després que s’expliqui una anècdota, als somriures que es veuen i senten al veure una imatge... I a les llàgrimes que, tot i no voler-se deixar escapar, apareixen en diferents moments de l’acte.

Quan es recorden moments o es mostren imatges recordo la importància que té viure el dia a dia. En aquell moment recordo la força que té gaudir de cada moment, tal i com diu Jorge Bucay en el seu conte “El buscador”. I en aquest moment em torno a posar el repte de ser capaç al curs vinent de viure i fer viure als alumnes de la forma més rica possible, des del primer a l’últim dia.

Un cop acabats tots els parlaments i després del Gaudeamus Igitur (himne universitari que crec recordar-ne una trosset més cada graduació) té lloc el merescut petit refrigeri. I dic merescut perquè així ho sembla per la forma que tots el gaudim. Moment per les teòriques últimes abraçades, comiats, fotografies, converses... Però tots sabem que no són les últimes, perquè encara ens queda camí per compartir. I no em refereixo només als darrers exàmens, treballs, tutories o revisions. Em refereixo a totes les experiències que desitjo encara poder viure amb els encara meus alumnes un cop siguin ex-alumnes i nous companys meus. Experiències com visites a la universitat, correus electrònics per demanar-nos un cop de mà, trobades als nous llocs de treball...

Pels diccionaris la graduació és l’acció de graduar-se, i graduar-se vol dir obtenir un grau o títol en una universitat. Però per mi significa molt més i, sobretot, quelcom molt profund. L’acte de la graduació és el final d’un procés de l’alumne (al qual hi he intervingut com a professor) previ a un altre que és el món laboral. És el reconeixement a una feina feta (la de l’alumne) i els seus “sacrificis” (a mi m’agrada més anomenar-los esforços, dedicació). És una barreja d’emocions, ja que existeix la tristesa per acabar un període (perdre contactes, canvi de vida...) i l’alegria per iniciar-ne un altre (treballar, tornar a casa...). I per mi és, a més a més, un nou estímul d’il·lusió, de vitalitat, d'emoció; de vida, en definitiva, per ser millor professor el curs següent.