Tinc el privilegi de treballar del que m’agrada (entrenador i professor). El fet de ser professor em dóna la possibilitat de viure moments molt especials, i un d’aquests és l’acte de graduació del final de carrera.
M’agraden molt les graduacions. M’agraden per la multitud de coses que hi passen, per la quantitat d’emocions que s’hi viuen, per la variabilitat de significats diferents que li dóna la gent, per les possibilitats d’aprenentatge que em dóna... Els hi dono un valor molt especial. Aquell dia em trec el xandall i em poso camisa (intentant no repetir la d’una graduació a l’altra) i canvio les bambes per unes sabates. Aquell dia és “dia de festa”.
En una graduació passen moltes coses. Hi ha parlaments de professors i d’alumnes, es mostren imatges, es coneixen famílies (ja sigui per curiositat i veure com són, com per les ganes de conèixer aquelles persones tan importants en la vida dels que fins fa poc estaven amb mi a l’aula) i hi ha comiats (que realment no és així perquè encara queden pendents exàmens, sopars, dinars...). I jo espero amb il·lusió viure i aprendre de cada una d’aquestes experiències.
El primer aprenentatge és reconèixer als/les alumnes. Costa identificar-los darrera d’aquelles vestimentes tan elegants ja que alguns, com jo, feia temps que no es posaven aquelles sabates. Aquí és el primer moment on palpo el valor que els alumnes li donen a aquell acte. Un cop els reconec (i suposo ells a mi) m’agrada mirar a les famílies intentant jugar al joc de les parelles i associar alumnes amb familiars. No confessaré el percentatge d’èxit, i és que a vegades t’emportes alguna sorpresa.
Un cop la gent ja està còmodament ubicada arriba el torn dels parlaments. No són parlaments habituals ja que estan preparats d’una forma molt especial. No es parlarà de matèries, continguts o coneixement, es parlarà de vivències, d’emocions, d’il·lusions, de complicitat... És a dir, es parlarà des de dins del cor i el cap. Tan els padrins com els alumnes preparen a consciència el que volen dir i com ho volen dir. Un cop estan allà, davant de tota aquella gentada, apareixen moltes coses no preparades i que fan especial el parlament. Em refereixo a les pauses que es produeixen quan el lector recorda el que està dient, a les mirades que es fan entre els alumnes després que s’expliqui una anècdota, als somriures que es veuen i senten al veure una imatge... I a les llàgrimes que, tot i no voler-se deixar escapar, apareixen en diferents moments de l’acte.
Quan es recorden moments o es mostren imatges recordo la importància que té viure el dia a dia. En aquell moment recordo la força que té gaudir de cada moment, tal i com diu Jorge Bucay en el seu conte “El buscador”. I en aquest moment em torno a posar el repte de ser capaç al curs vinent de viure i fer viure als alumnes de la forma més rica possible, des del primer a l’últim dia.
Un cop acabats tots els parlaments i després del Gaudeamus Igitur (himne universitari que crec recordar-ne una trosset més cada graduació) té lloc el merescut petit refrigeri. I dic merescut perquè així ho sembla per la forma que tots el gaudim. Moment per les teòriques últimes abraçades, comiats, fotografies, converses... Però tots sabem que no són les últimes, perquè encara ens queda camí per compartir. I no em refereixo només als darrers exàmens, treballs, tutories o revisions. Em refereixo a totes les experiències que desitjo encara poder viure amb els encara meus alumnes un cop siguin ex-alumnes i nous companys meus. Experiències com visites a la universitat, correus electrònics per demanar-nos un cop de mà, trobades als nous llocs de treball...
Pels diccionaris la graduació és l’acció de graduar-se, i graduar-se vol dir obtenir un grau o títol en una universitat. Però per mi significa molt més i, sobretot, quelcom molt profund. L’acte de la graduació és el final d’un procés de l’alumne (al qual hi he intervingut com a professor) previ a un altre que és el món laboral. És el reconeixement a una feina feta (la de l’alumne) i els seus “sacrificis” (a mi m’agrada més anomenar-los esforços, dedicació). És una barreja d’emocions, ja que existeix la tristesa per acabar un període (perdre contactes, canvi de vida...) i l’alegria per iniciar-ne un altre (treballar, tornar a casa...). I per mi és, a més a més, un nou estímul d’il·lusió, de vitalitat, d'emoció; de vida, en definitiva, per ser millor professor el curs següent.
