dijous, 8 de novembre del 2012

Primer els de casa? I qui són els de casa?


Existeixen dos grups de persones segons si són de casa o no? O el que realment existeixen són persones que diferencien la gent en “els que són de casa” i els que no ho són?
Hi ha qui vol que no hi hagi diferències entre uns i altres, mentre que altres si que volen que n’hi hagi, i inclús se les poden arribar a inventar.

En el cas que existeixin aquests dos grups de persones, em pregunto quin criteri s’utilitza per establir-lo. Si pregunto a la gent què vol dir ser de casa, segurament apareixeran tantes respostes com vegades faci la pregunta.
Qui són els de casa? Com es mesura per saber que ets de casa? Quan i com passes a ser de casa? Com ho saps?

Ser de casa es defineix per un concepte temporal? Quant temps cal que passi perquè passis a ser de casa? El de casa és el que neix a casa o el que fa molt temps que viu a casa? Hi ha un dia que passes a ser de casa? Puc portar molt menys temps a la casa que un altre i ser molt més de casa?

Ser de casa es defineix per un concepte de voluntat? Per sentir-te’n? Perquè vols viure a casa? Perquè et sents a gust a casa? Perquè els de casa volen que ho siguis i t’hi sentis?

Ser de casa es defineix per un concepte d’actitud? És de casa el que només s’està a casa o el que fa accions perquè la casa sigui millor, més gran, més confortable, més còmode...?

Així doncs, alerta a dir "primer els de casa", no sigui cas que tu no en siguis i et quedis al darrera de tot.

dijous, 18 d’octubre del 2012

AFLUIXA RAMON!!

El teu nom Ramon, va lligat al bàsquet vigatà per molts dels que n’han format part i jo no en sóc una excepció. Vas ser entrenador meu, dels meus germans i de la meva mare, i amb tu vaig fer els primers “stages” de pretemporada. Des d’aquells dies associo a tu els conceptes bàsquet i St. Hilari, poble en el que has estat molt vinculat.

Vas començar com a jugador i després vas ser entrenador de moltes generacions diferents, tan de bàsquet masculí com de femení. El CB Vic et va concedir la insígnia d’argent el 1993 i entre altres fites, fores l’entrenador que va comptar amb el primer jugador nord-americà de la història del CB Vic. Jo encara et recordo dirigir aquells partits, i un d’especial va ser el 12 d’abril de 1986, dia en que el pavelló de Vic va registrar una entrada impressionant, com mai.


Ramon, no has deixat mai ningú indiferent. Has estat una persona crítica i amb ganes de generar polèmica, ho has estat amb els que eres més proper i amb els que no ho eres tant, des de ben jove fins que has marxat als 71 anys. A alguns els agradava i a altres no tant, però per la teva implicació al club i a l’esport que hem compartit durant anys et mereixes aquest article de record.

L’altre dia vaig anar al Sofia, el bar on durant molts anys us heu reunit, parlat i opinat sobre tot el que envoltava al bàsquet. Vaig asseure’m en una de les cadires de la vostra taula i amb els teus amics i familiars vam començar a parlar de tu. Sempre amb un somriure a la cara i una anècdota teva per explicar. Allà vam mirar el vídeo que en Josep, el teu nebot, et va fer i que aquí et deixo per si vols mirar.



D’anècdotes en podríem explicar moltes però emplaço, a qui en vulgui recordar, que vagi al Sofia qualsevol dilluns a esmorzar on de ben segur els teus amics els agradarà explicar-ne alguna o altra. M’han dit que els partits de la Maria els seguiran mirant amb la voluntat d’ajudar-la a fer-se gran i, de passada, analitzar el seu brillant entrenador.

Els que t’hem conegut, et recordem a la grada del pavelló de Vic, a la teva zona preferida, amb els braços creuats i cridant un “afluixa” dedicat a l’entrenador vigatà quan només de dos punts es posa per davant. I desitjo que en algun moment o altre m’hagis cridat a mi, dirigint el primer equip del nostre CB Vic un “Afluixa Dídac”, senyal que m’he guanyat en tu un petit espai.
I ara és el meu torn, m’assec, faig un glopet, creuo els braços i et crido: “Afluixa Ramon”

Fotografies extretes del llibre "El Bàsquet a Vic: esport i ciutat" (1999) de Josep Casanovas i Miquel Erra

dilluns, 23 de gener del 2012

Què en faig del passat?

Ja porto un temps reflexionant al voltant d’aquesta pregunta. Segons què en faci del meu passat, actuaré i viuré d’una forma determinada el meu present, i definiré en gran mesura el meu futur. I no només això, sinó que determinaré en part com, amb els del meu entorn, vivim el nostre present i creem el nostre futur. Així doncs, la responsabilitat de respondre encertadament a “què en faig del passat?” és molt gran, i no m’afecta només a mi.

Puc viure del meu passat de tres maneres:
1- Queixant-me del que ja no tinc, no vaig aprofitar o no vaig fer.
2- Lamentant-me del que no sóc o no visc.
3- Venerant-me del que vaig tenir, vaig ser o vaig viure.
Aleshores no només viure del passat, sinó que estaré vivint al passat, sense tenir espai per viure al present ni crear el futur.
Deixem que el passat sigui el passat - Homer (VIII aC-VIII aC, poeta i rapsode grec).

Puc oblidar el meu passat, fer un reset que em farà perdre-ho tot i començar de zero i no podré aprofitar les vivències, aprenentatges, coneixements i experiències d’aquest passat oblidat. Aleshores renunciaré al que vam fer jo i els meus predecessors.
No fa falta renunciar al passat en entrar en l'avenir. Per canviar les coses no és necessari perdre-les - John Cage (1912-1992, compositor nord-americà).

Puc no valorar el meu passat, no sigui que pensin que estic vivint d’això i que no miro amb ambició el meu futur.
Tornar la vista enrere és una cosa i marxar enrere, una altra - Charles Caleb Colton (1780-1832, poeta anglès).

Puc aprofitar el meu passat i el dels del meu entorn. Gràcies a això, seguiré creixent i no hauré de començar de zero, sino del punt just perquè el meu creixement sigui el més gran possible.
El passat és un pròleg - William Shakespeare (1564-1616, escriptor britànic).

N’extrec, doncs, unes conclusions:
· Faci el que faci del meu passat, és el que m’ha portat on sóc ara. Bé, de fet, jo hi tinc gran part de responsabilitat.
· Puc aprofitar el passat com si fos una muntanya per arribar més amunt, de cala per quedar-me on sóc o de fangar per enfonsar-me amb ell.
Hauríem d'utilitzar el passat com a trampolí i no com a sofà - Harold MacMillan (1894-1986, polític anglès).
· Si no aprofités el passat no hauria pogut incorporar aquestes frases que m’ajuden a explicar les meves reflexions
· Sóc propietari del meu passat, vida del meu present i ambició del meu futur.