Aquesta carta l’escric a un dels GRANS que jo he conegut. Alguns no el coneixereu, però a mesura que la llegiu us farà pensar en algú del vostre entorn. Jo l’escric al meu GRAN, però vosaltres la podríeu escriure al vostre GRAN.Estimat Joan,
A moltes entitats, associacions, clubs (esportius i no esportius) han existit, existeixen i existiran persones com tu. Persones que donen hores de la seva vida perquè altres creixin, es formin, aprenguin... O perquè les seves entitats tirin endavant. Alguns ho fan perquè tenen una vinculació familiar, altres professional i altres més personal (us agrada, us omple, us emociona, us fa gaudir...). Alguns hi destinen un període de la seva vida més o menys llarg i altres hi destineu tota la vida. Segurament moltes d’aquestes persones ratllen el voluntariat i altres hi cauen de ple. A vegades per voluntat pròpia i altres perquè l’entitat no és capaç de valorar la vostra vàlua amb la recompensa econòmica merescuda. Però vosaltres seguiu.
La formació que tenen aquestes persones és diversa, des dels que no en tenen i és quan es recorre al maleït “encara gràcies”, fins al que no pareu de formar-vos anant a clínics, xerrades, cursos, seminaris, conferències... A tots us arriba, tard o d’hora, un reconeixement / homenatge. Aquest pot tenir un caire més o menys públic i, malauradament, a vegades arriba en el procés final. Crec que no és el teu cas, perquè encara tens corda per estona.
Joan, t’escric aquesta carta des d’una pista de bàsquet. Aquí, amb el soroll de les pilotes botant, de nens i nenes cridant, de xiulets sonant, d’entrenadors educant, de pares parlan ... Des d’un lloc on tantes hores has passat i, desitjo, passaràs. T’escric des d’un lloc on t’he vist amb els ulls d’un nen petit que veu com entrenes els seus germans, on t’he escoltat com un entrenador novell, on hem dialogat com a coordinador-entrenador, on t’he seguit escoltant com a entrenador més experimentat... És a dir, t’escric des d’un lloc on m’he fet gràcies a gent com tu.
Joan, ets història passada, present i futur del club. La teva ombra és molt llarga, perquè això teniu els GRANS. Ets exemple per a tots i per moltes coses. Només cal veure com vius cada temporada, cada partit, cada entrenament, cada exercici, cada tasca, cada bot, cada gest ... Cada instant. Només cal veure’t a cada clínic, amb paper i bolígraf i una ment entregada per aprendre de tothom i de tot. Només cal veure’t passant a net els teus nombrosos apunts per poder-los portar a la pràctica més endavant, ordenant i classificant els teus documents per saber on trobar cada cosa. I jo em pregunto, quant deuen valer els teus arxius? Per quan el “Museu Joan Calm”?
Joan, segurament alguns no et podrem agrair prou el que has fet pel bàsquet a Vic i altres
no en sabran. El club va reconèixer la teva feina al distingir-te abanderat la temporada 1991-92 i al lliurar-te la insígnia d’argent el 1996. La ciutat t’ha fet recentment un reconeixement en l’acta de l’elecció dels millors esportistes vigatans del 2010 i, tal i com la teva discreció i humilitat demanen, poca difusió se n’ha fet. Però tu seguiràs endavant, perquè el reconeixement que tu més valores és el que et fan dia a dia els jugadors/es amb els seus aprenentatges. El meu reconeixement públic te’l faig avui amb aquest article i en privat cada vegada que davant d’un grup de futurs educadors/entrenadors et veig a tu quan intentem definir característiques d’un bon entrenador.
Per acabar Joan, vull dir-te que ets DRUIDA per mi i que VIUS LA VIDA AMB UNA RIQUESA EMOCIONAL EXCEPCIONAL.
Gràcies Joan i una forta abraçada
Escrita aquesta carta només em resta:
- Recomanar la Pàgina de facebook “A mi també m’ha entrenat en Joan Calm”
- Invitar a llegir l’entrevista d’Oleguer Homs a Joan Calm a la web del CB Vic el 27 de febrer del 2010
