Un dissabte qualsevol

8:30 am. d’un dissabte qualsevol a l’exterior d’un pavelló de qualsevol poble o ciutat. Només una persona a fora esperant-se i les instal·lacions tancades. Es pregunta si la direcció serà la correcta.

8:40 am. Arriba un cotxe i de dins en surt una parella amb un manyoc de claus a les mans i es disposen a obrir el pavelló. Són el conserge i la responsable del bar. Es confirma que l’adreça és la correcta i que allà tindrà lloc un partit de minibasket a les 9.00 am. El personatge que ja hi era, l’àrbitre, es pregunta si vindrà algun dels equips a jugar.

8:45 am. Comencen a arribar nens i nenes (alguns a peu i altres amb cotxe) amb la mateixa equipació, deuen ser de l’equip local. Entremig arriba una persona que pel diàleg que intercanvia amb algun pare deu ser l’entrenador local.

8:50 am. S’aproxima una comitiva oficial de 3 cotxes, un darrera l’altre, a lenta velocitat. D’on un pensaria que en sortiria el president i els seus guardaespatlles en surten nens i nenes amb les mares al darrera. A un d’aquests la mare li diu: “L’anorac fill” i temps li falta al pare per menysprear el comentari anterior dient-li: “Ves, nano, ves, que no el necessites per a res”. Els nens porten una equipació diferent a la dels altres, deuen ser de l’equip visitant. Per la conversa que tenen sembla que encara falten 2 cotxes, s’han perdut pel camí. D’entremig de la comitiva apareix un adult amb aparença d’entrenador; porta una carpeta.

9:00 am. Hora d’inici del partit. A la pista trobem l’àrbitre, l’entrenador local, 4 jugadors locals, l’entrenador visitant i el conserge, que sembla que farà d’anotador-cronometrador. Mica en mica van apareixent nens i nenes que es posen a tirar a cistella.

9:05 am. Aparentment ja ha arribat tothom, tot i que només s’observen 7 jugadors visitants. L’àrbitre indica 3 minuts per començar i el pare de l’anorac sembla molest; encara no ha tingut temps d’anar al bar i adquirir la seva beguda isotonitzant a base d’ordi.

9:08 am. Comença el partit i per les característiques dels dos equips i el que s’ha vist de joc, s’intueix força superioritat de l’equip visitant respecte el local. A mig 1r període apareix el 8è jugador visitant i, amb tota la calma possible, es disposarà a fer un gran escalfament: asseure’s a la banqueta. Ara ja hi som tots

9:45 am. Estem a la mitja part, moment que aprofiten forces pares per recuperar forces al bar. Alguns amb un refesc, altres amb un cafè i com no, també tenim els amics de l’ordi. Els equips es troben a les banquetes i l’àrbitre repassa l’acta del partit. Hi ha hagut molta diferència en el joc i en el marcador degut al major nivell i intensitat de l’equip visitant. Però aquesta intensitat els ha portat també a utilitzar molt els contactes i es troben força carregats de faltes. A la grada la intensitat dels pares visitants també ha estat més alta, i ja s’ha sentit algun crit en contra d’alguna decisió arbitral, tot i la quarantena de punts de diferència i la gran importància que aquestes decisions han tingut en el desenvolupament del partit.

9:50 am. Iniciem la segona part i el partit es desenvolupa de forma similar a com ho ha fet a la primera.

10:03 am. En una disputa per la pilota, l’àrbitre assenyala falta antiesportiva d’una nena de l’equip visitant. Els pares comencen a cridar a l’àrbitre i ja cau el primer “tonto”. Simultàniament, l’entrenador visitant està renyant a la nena. Veient això, els pares no canvien la seva actitud i segueixent posicionats enfrontant-se a l’àrbitre. Resulta que la nena ha mossegat al jugador de l’equip local mentre lluitaven els dos pel control d’una pilota. L’entrenador i l’àrbitre ho han vist, però els pares no. L’entrenadora intenta calmar a la jugadora i sembla que ho aconsegueix. Segueix el partit, però insants després la nena comet una nova falta i menysté a un adversari. L’àrbitre i l’entrenador demanen que es disculpi, però no només no ho fa sinó que fa una desconsideració a l’àrbitre que obliga aquest a assenyalar-li una falta tècnica. L’entrenadora, amb certa vergonya, la canvia i l’envia al vestidor. Seguint la visió particular del partit, els pares visitants tornen a increpar l’àrbitre per les seves decisions. A partir d’aquí tot són queixes, crits burlescos cap al joc i a les decisions arbitrals i algún que altre “tonto”. En un moment del partit un nen visitant comet una falta i el joc s’atura. És la seva 5ª i suposa l’eliminació del joc. Però només són 8 jugadors, i donar entrada a un nou jugador suposa aliniació indeguda. La informació arriba als pares visitants i el pare de l’anorac i l’ordi crida: “... hem perdut? Doncs no cal que us hi esforceu nens ...”. El partit continua.

10:40 am. Finalitza el partit i els jugadors, entrenadors i àrbitre es saluden corectament. Al final, la victòria visitant ha estat d’uns 80 punts. L’entrenador local, influenciat per un company de club, s’està plantejant impugnar el partit per alineació indeguda de l’equip visitant.

10:45 am. Després de passar pel vestidor (només passar a recollir les coses, ni dutxar-se ni canviar-se ni cap altre acte d’higiene personal per part dels jugadors) els nens visitants surten del pavelló. Allí els esperen els seus pares. Entre els comentaris que es produeixen, un crida l’atenció “tranquil fill, l’àrbitre estava comprat”.

Aquesta vivència contempla moltes de les coses que passen un dia de partit qualsevol. Potser vaig viure’n una que va comptar amb molts d’aquestes situacions i que no solen coincidir en un mateix partit, però em va fer refleixonar al voltant de:

· Quins hàbits de salut estem ensenyant si: arribem tard, no fem un bon “escalfament” ni “referedament”, no realitzem la higiene post-partit corresponent ...

· Quin valor donem a la competició si ens plantegem impugnar un partit que hem perdut de 80?

· Per què no informem/eduquem als pares del reglament i altres aspecte per evitar que facin el ridícul?

· Com eduquem nostres fills si una mare és capaç de dir al seu fill “l’àrbitre estava comprat”?

· Quins aspectes són responsabilitat de l’entitat que organitza la competició i quins dels àrbitres?

Moviments a les portes de la universitat

Aquest segurament serà el post més ràpid que he fet. Encara tenia la vivència present quan m’he posat a escriure.

Avui, per segon dia consecutiu, a les 7 del matí ja estava al carrer. És una experiència no molt habitual ja que la jornada sol acabar tard (acabem tard d’entrenar i després toca sopar i digerir). Així doncs, he viscut coses que per mi són noves, però per la societat són diàries. M’agradaria comentar-ne una amb veu alta, perdó, amb ploma forta.

A les 7:20 del matí decideixo entrar a la universitat per poder llimar els detalls de la última classe del curs, però encara està tancada. Així doncs, m’assec a l’altre banda del carrer d’una de les portes que en donen accés per esperar que obrin. No sé a quina hora serà i em plantejo gaudir de la tranquil·litat, l’aire fresc i la intensa llum solar ja existent a aquesta hora (desconeguda fins aquest dia per mi).

Tot i que l’entorn més proper a la universitat ja està ple de cotxes aparcats, no hi ha massa moguda. Observo un noi passejant el seu gos i un altre aparcant el cotxe i dirigir-se cap al centre de Vic. De tant en tant algun cotxe passa pel meu davant i sento de fons el xiulet del tren que està apunt de sortir. Veig passar per davant de la universitat una senyora d’uns 60 anys passejant un gos; si que comença el dia d’hora la gent, penso jo. De cop, la senyora s’atura davant la porta, mira a dreta i esquerra i remena el que sembla una columna de cartrons embolicats amb plàstic. No entenc res, potser el gos hi ha fet les necessitats i la senyora intenta dissimular l’acció.

Al cap d’un moment, un cotxe s’atura davant meu i sense apagar el motor en baixa un home d’uns 40 anys, travessa el carrer i es dirigeix a la porta d’entrada de la universitat. No és cap dels conserges que conec i em desperta certa curiositat, de manera que segueixo amb la vista la seva actuació. S’atura al costat d’aquells cartrons aparentment orinats, mira a dreta i esquerra , agafa alguna cosa i torna cap al cotxe.

M’estic espantant. Jo que creia que aquelles hores només passaven coses boniques i potser estic vivint una escena habitual de tràfic de substàncies, blanqueig de diners ... Intento dissimiluar i que l’home no s’adoni que l’estic observant, però és massa tard perquè ha vist com el mirava. Jo em quedo incapaç de treure la mirada i ell segueix avançant cap a on estic jo. Quan passa per davant del seu cotxe es gira i veig el que porta: són dos diaris.

Aleshores recordo que cada dia al matí, no molt tard per això, hi ha dues columnes de premsa escrita de dos diaris catalans a l'interior de les diferents entrades de la universitat. Així doncs, el transportista els deu deixar a la porta de la universitat perquè els conserges els vagin distribuint. Ara ja sóc conscient del que he viscut. La gent està robant els diaris abans que els posin a disposició dels seus autèntics receptors, que som els membres de la comunitat universitària.

Tots coneixem als jubilats que entren i surten de la universitat, i no precisament perquè facin cursos per gent gran. Tots coneixem propietaris de bar que volten per la universitat, no perquè estan fent un curs d’hostaleria. Però el que no sabia és que hi havia vigatans que roben diaris de bon matí. A on estem arribant?

Bé, sense més he esperat que el conserge obrís per entrar a la universitat i poder deixar a punt la darrera classe. Abans, però, he agafat els meus diaris i he redactat les idees principals d’aquest post.

Carta a un GRAN

Aquesta carta l’escric a un dels GRANS que jo he conegut. Alguns no el coneixereu, però a mesura que la llegiu us farà pensar en algú del vostre entorn. Jo l’escric al meu GRAN, però vosaltres la podríeu escriure al vostre GRAN.

Estimat Joan,
A moltes entitats, associacions, clubs (esportius i no esportius) han existit, existeixen i existiran persones com tu. Persones que donen hores de la seva vida perquè altres creixin, es formin, aprenguin... O perquè les seves entitats tirin endavant. Alguns ho fan perquè tenen una vinculació familiar, altres professional i altres més personal (us agrada, us omple, us emociona, us fa gaudir...). Alguns hi destinen un període de la seva vida més o menys llarg i altres hi destineu tota la vida. Segurament moltes d’aquestes persones ratllen el voluntariat i altres hi cauen de ple. A vegades per voluntat pròpia i altres perquè l’entitat no és capaç de valorar la vostra vàlua amb la recompensa econòmica merescuda. Però vosaltres seguiu.

La formació que tenen aquestes persones és diversa, des dels que no en tenen i és quan es recorre al maleït “encara gràcies”, fins al que no pareu de formar-vos anant a clínics, xerrades, cursos, seminaris, conferències... A tots us arriba, tard o d’hora, un reconeixement / homenatge. Aquest pot tenir un caire més o menys públic i, malauradament, a vegades arriba en el procés final. Crec que no és el teu cas, perquè encara tens corda per estona.

Joan, t’escric aquesta carta des d’una pista de bàsquet. Aquí, amb el soroll de les pilotes botant, de nens i nenes cridant, de xiulets sonant, d’entrenadors educant, de pares parlan ... Des d’un lloc on tantes hores has passat i, desitjo, passaràs. T’escric des d’un lloc on t’he vist amb els ulls d’un nen petit que veu com entrenes els seus germans, on t’he escoltat com un entrenador novell, on hem dialogat com a coordinador-entrenador, on t’he seguit escoltant com a entrenador més experimentat... És a dir, t’escric des d’un lloc on m’he fet gràcies a gent com tu.

Joan, ets història passada, present i futur del club. La teva ombra és molt llarga, perquè això teniu els GRANS. Ets exemple per a tots i per moltes coses. Només cal veure com vius cada temporada, cada partit, cada entrenament, cada exercici, cada tasca, cada bot, cada gest ... Cada instant. Només cal veure’t a cada clínic, amb paper i bolígraf i una ment entregada per aprendre de tothom i de tot. Només cal veure’t passant a net els teus nombrosos apunts per poder-los portar a la pràctica més endavant, ordenant i classificant els teus documents per saber on trobar cada cosa. I jo em pregunto, quant deuen valer els teus arxius? Per quan el “Museu Joan Calm”?

Joan, segurament alguns no et podrem agrair prou el que has fet pel bàsquet a Vic i altres

no en sabran. El club va reconèixer la teva feina al distingir-te abanderat la temporada 1991-92 i al lliurar-te la insígnia d’argent el 1996. La ciutat t’ha fet recentment un reconeixement en l’acta de l’elecció dels millors esportistes vigatans del 2010 i, tal i com la teva discreció i humilitat demanen, poca difusió se n’ha fet. Però tu seguiràs endavant, perquè el reconeixement que tu més valores és el que et fan dia a dia els jugadors/es amb els seus aprenentatges.

El meu reconeixement públic te’l faig avui amb aquest article i en privat cada vegada que davant d’un grup de futurs educadors/entrenadors et veig a tu quan intentem definir característiques d’un bon entrenador.

Per acabar Joan, vull dir-te que ets DRUIDA per mi i que VIUS LA VIDA AMB UNA RIQUESA EMOCIONAL EXCEPCIONAL.

Gràcies Joan i una forta abraçada

Escrita aquesta carta només em resta:

- Recomanar la Pàgina de facebook “A mi també m’ha entrenat en Joan Calm”

- Invitar a llegir l’entrevista d’Oleguer Homs a Joan Calm a la web del CB Vic el 27 de febrer del 2010