Encara gràcies. Quantes vegades hem sentit a dir aquesta expressió en el món de l’esport? Encara gràcies que ...
els fa d’ entrenador, hi va algú per entrenar-los, se n’ocupa, els arbitra, hi ha pista per entrenar, ...
En la societat actual en la que vivim no ens podem permetre l’ “encara gràcies”. Hem de tenir garanties d’èxit en cada una de les activitats que desenvolupem i, per poder aconseguir-ho, hi ha d’haver una persona capacitada i il•lusionada al capdavant.
Quan parlo de garanties d’èxit no em refereixo a convertir-me en el millor, sinó en poder disposar de les millors condicions possible pel meu aprenentatge, treball, diversió...
No m’imagino a un pacient a punt d’entrar al quiròfan per ser intervingut d’una malaltia coronària, agafat de la mà de la seva dona i dient-li: “encara gràcies que m’opera aquest mecànic”.
No m’imagino a un client sortint del taller on ha portat a arreglar el seu luxós cotxe dient-li a un amic: “encara gràcies que me l’arreglarà aquest cuiner”.
No m’imagino a un grup de senyores a punt de sopar, assegudes en un restaurant de nouvelle cuisine amb les seves amigues dient-se: “encara gràcies que ens cuinarà aquest cardiòleg”.
Jo crec que amb la formació no s’hi juga, així doncs no crec en l’ “encara gràcies”. Quan decidim posar els nostres jugadors a les mans d’un club no podem permetre que el seu aprenentatge depengui de l’atzar o de la casualitat. L’entrenador podrà tenir més o menys formació, capacitat, experiència... El que no pot ser, però, és que l’únic motiu pel que està entrenant sigui que no hi ha ningú més per fer-ho.
