AIXÒ ÉS TEU, GRÀCIES!

A fora era fosc i feia fred. No hi havia moviment i pràcticament no se sentia res. A dins la temperatura era més alta, la llum clara i acabava de sonar el fort soroll d’un clàxon. Jo em trobava abraçat a un senyor amb camisa i americana i al nostre voltant hi havia gent saltant i cridant. Un d’ells anava amb una pilota sota el braç i no se’n separava, altres, suats i com posseïts, anaven ja amb el tronc nu. També n’hi havia uns que estaven capcots, asseguts mirant a terra o observant incrèduls la felicitat dels altres.

Vaig mirar a la grada i allí estaves tu, emocionat per dins i serè, com sempre, per fora. Anaves ben vestit, tot i que al coll portaves, trencant la teva elegància, una bufanda de color blanc i vermell. Al teu costat hi havia un noi primet, amb ulleres i tot ell vestit amb aquells dos colors. El noi no estava serè, cridava i alçava els braços i poc temps li va faltar per saltar a la pista. Mentre tu obserbaves el que acabava de passar: el teu club, el club al que li havies dedicat tant temps, dedicació i passió, el club que havies presidit durant 8 anys, acabava d’assolir la gesta esportiva més gran d’un equip masculí de la seva història fins aquell moment. I entre tots els que ho havien aconseguit hi havia el seu fill petit, jo.

A la pista estava jo, gaudint d’aquell moment i sent conscient del privilegi que estava vivint. Feia 30 anys i 5 mesos que formava part d’aquell club i acabava d’assolir la gesta com a membre de l’equip.

Al cap d’uns minuts, aparentment més tranquils, estàvem en fila esperant rebre el trofeu. N’hi havia un de petit per a cada un, i un de més gran per a tots. Jo sabia que el que m’anaven a donar no era només meu, sinó també teu, que durant tants i tants anys m’havies ensenyat, educat i exemplificat amb els valors i la passió per aquest esport. Així és que pocs minuts després de rebre el trofeu, vaig acostar-me a tu i te’l vaig donar tot dient-te: “Això és teu, gràcies!”

Era el 2 de febrer del 2008, al voltant de les 9 del vespre, al pavelló Marta Domínguez de Palència, i ens acabàvem de proclamar campions de la Copa LEB PLATA amb el Club Bàsquet Vic.

3 mesos i 7 dies més tard d’aquella nit a Palència es repetia la mateixa  escena, però ara a Santa Pola. Jo abraçat amb el senyor amb camisa i americana, gent a la pista saltant i cridant, un noi prim amb ulleres a la grada disposat a saltar a la pista, ... i tu a la grada emocionat per dins i serè, com sempre, per fora. De nou, observant com el teu club assolia una gesta encara més important que l’anterior i, entremig dels protagonistes, de nou hi havia el teu fill petit. Era el 9 de maig del 2008 i acabàvem d’assolir l’ascens a LEB OR amb el Club Bàsquet Vic, la gesta esportiva més gran d’un equip masculí de la història del club. Una setmana més tard, el dia del teu aniversari, tornàvem a rebre un nou trofeu, i novament em vaig acostar a tu i te’l vaig donar tot dient-te: “Això és teu, gràcies!”

6 anys i 9 dies més tard d’aquella segona gesta, a fora era fosc i feia fred. No hi havia moviment i pràcticament no se sentia res. A dins però, aquesta vegada la temperatura també era freda. Tu, el senyor serè per fora i sensible per dins, agafaves aire i feies el teu darrer llançament. Hores abans jo t’havia dit “Adéu, me’n vaig a entrenar” sense voler pensar que aquestes serien les nostres últimes paraules. Et deia que anava a fer quelcom que tu m’havies transmès amb tant amor, passió i compromís: et deia que me n’anava a fer bàsquet. Però en realitat aquella vegada no hi anava, perquè em volia quedar a prop teu en el teu darrer partit.

Avui, 4 anys, 1 mes i 14 dies més tard del teu darrer llançament (quin suposat capritx del destí que siguin aquests números) hem aconseguit una nova gesta esportiva pel nostre club, l’ascens a LEB Plata. Aquesta vegada no m’ha fet falta apropar-me a tu, perquè et tinc sempre al costat, per dir-t’en orgullós: “Això és teu, gràcies!”